First think, then tri

Fa un parell de dies vaig veure la publicitat per fer les triatlons de Tarragona, Cambrils i l’Hospitalet de l’Infant, proves que s’anuncien sota el següent eslògan: “don’t think, just tri”. Sincerament: em vaig quedar al·lucinada. Està clar que entenc el joc de paraules que es fa entre “tri”, de triatló, i “try” del verb intentar en anglès. De fet, aquesta part de la frase publicitària és genial: reflecteix el valor de l’esforç, completament imprescindible en el món de les triatlons. El que no puc entendre de cap manera és que la promoció d’aquest valor es faci després de la frase lapidària de “no pensis”. Què vol dir que no pensis? A què s’està fent referència? Em sembla que s’està fent referència al fet que el que és important és intentar-ho, malgrat que no  t’ho hagis acabat de plantejar i, per tant, conseqüentment, malgrat que no estiguis preparats per afrontar una prova d’aquestes característiques. 

I és que, em sap greu dir-ho perquè no vull ofendre a ningú, però estic completament en contra de la filosofia “finisher, a qualsevol preu, però finisher”. Per afrontar una prova esportiva cal estar-hi preparat: cal haver-se informat, cal demanar consell a professionals del sector (entrenadors, preparadors físics, nutricionistes, fisioterapeutes i personal del sector sanitari, etc.), cal parlar amb persones que hagin fet la prova abans, cal estudiar els circuits i sobretot, sobretot, el que cal és pensar. Pensar és el que converteix una bogeria que posa en risc la pròpia salut (sovint de manera inconscient) en una gesta: superar els propis límits, les pròpies pors i inseguretats però fer-ho de manera conscient, assumint els riscos de fer-ho, en definitiva, fer-ho de manera intel·ligent.

Estem vivint un moment d’apogeu en l’esport i, personalment, m’encanta. M’encanta veure que la nostra societat comença a identificar-se amb el valor de la salut i que ho fa servint-se, sobretot, de l’esport. Penso que la cultura de l’esport és molt rica i ens aporta moltíssims valors: l’esforç, la constància, la valentia, el fet d’aprendre a patir, entre molts d’altres. Aquest últim, però, és un dels que més m’interessa: es pateix fent esport? Sí, és clar que sí. Es pateix i que aixequi el braç qui no hagi acabat una cursa patint dolors musculars, desordres intestinals o qualsevol tipus de problema físic (i dels no tan físics!), però aquest patiment és un aprenentatge que ens fa superar-nos i avançar sempre que, i aquest és el punt clau per a mi, sigui el més controlat i conscient possible. Córrer no és només posar-se les sabatilles i començar a córrer. Darrere del fet de córrer hi ha (o, hi hauria d’haver) tota una preparació tècnica i física: preparar la nostra musculatura, els nostres lligaments i articulacions per l’impacte constant que rebran amb cada passa és essencial, i no només per evitar lesions, sinó per evitar malalties i problemes de salut greus en el futur. 

En definitiva, penso que la cultura del “finisher a qualsevol preu” és una tergiversació d’un dels valors esportius més importants: la consciència. Cal plantejar-se objectius factibles amb la nostra condició tècnica i física i anar sumant kilòmetres i dificultat de mica en mica i, en la mesura del possible, sota l’assessorament de professionals. Professionals que, en aquest món, cada vegada ho són més i que, per tant, no poden fer altra cosa que marcar-nos el bon camí. Està molt bé començar a córrer amb l’objectiu de fer una ultramarató algun dia, però aquesta ha de ser la idea: algun dia. Quan s’estigui preparat, quan es pugui fer en 15 hores enlloc de en 25 perquè es redueixen les hores d’impacte, les hores de no menjar, les hores de no dormir, en definitiva: les hores d’estrès al cos. Un estrès que, sense cap mena de dubte, acabarà passant factura. Per tant, try (o tri)? Definitivament: yes! But first: think!