First think, then tri

Fa un parell de dies vaig veure la publicitat per fer les triatlons de Tarragona, Cambrils i l’Hospitalet de l’Infant, proves que s’anuncien sota el següent eslògan: “don’t think, just tri”. Sincerament: em vaig quedar al·lucinada. Està clar que entenc el joc de paraules que es fa entre “tri”, de triatló, i “try” del verb intentar en anglès. De fet, aquesta part de la frase publicitària és genial: reflecteix el valor de l’esforç, completament imprescindible en el món de les triatlons. El que no puc entendre de cap manera és que la promoció d’aquest valor es faci després de la frase lapidària de “no pensis”. Què vol dir que no pensis? A què s’està fent referència? Em sembla que s’està fent referència al fet que el que és important és intentar-ho, malgrat que no  t’ho hagis acabat de plantejar i, per tant, conseqüentment, malgrat que no estiguis preparats per afrontar una prova d’aquestes característiques. 

I és que, em sap greu dir-ho perquè no vull ofendre a ningú, però estic completament en contra de la filosofia “finisher, a qualsevol preu, però finisher”. Per afrontar una prova esportiva cal estar-hi preparat: cal haver-se informat, cal demanar consell a professionals del sector (entrenadors, preparadors físics, nutricionistes, fisioterapeutes i personal del sector sanitari, etc.), cal parlar amb persones que hagin fet la prova abans, cal estudiar els circuits i sobretot, sobretot, el que cal és pensar. Pensar és el que converteix una bogeria que posa en risc la pròpia salut (sovint de manera inconscient) en una gesta: superar els propis límits, les pròpies pors i inseguretats però fer-ho de manera conscient, assumint els riscos de fer-ho, en definitiva, fer-ho de manera intel·ligent.

Estem vivint un moment d’apogeu en l’esport i, personalment, m’encanta. M’encanta veure que la nostra societat comença a identificar-se amb el valor de la salut i que ho fa servint-se, sobretot, de l’esport. Penso que la cultura de l’esport és molt rica i ens aporta moltíssims valors: l’esforç, la constància, la valentia, el fet d’aprendre a patir, entre molts d’altres. Aquest últim, però, és un dels que més m’interessa: es pateix fent esport? Sí, és clar que sí. Es pateix i que aixequi el braç qui no hagi acabat una cursa patint dolors musculars, desordres intestinals o qualsevol tipus de problema físic (i dels no tan físics!), però aquest patiment és un aprenentatge que ens fa superar-nos i avançar sempre que, i aquest és el punt clau per a mi, sigui el més controlat i conscient possible. Córrer no és només posar-se les sabatilles i començar a córrer. Darrere del fet de córrer hi ha (o, hi hauria d’haver) tota una preparació tècnica i física: preparar la nostra musculatura, els nostres lligaments i articulacions per l’impacte constant que rebran amb cada passa és essencial, i no només per evitar lesions, sinó per evitar malalties i problemes de salut greus en el futur. 

En definitiva, penso que la cultura del “finisher a qualsevol preu” és una tergiversació d’un dels valors esportius més importants: la consciència. Cal plantejar-se objectius factibles amb la nostra condició tècnica i física i anar sumant kilòmetres i dificultat de mica en mica i, en la mesura del possible, sota l’assessorament de professionals. Professionals que, en aquest món, cada vegada ho són més i que, per tant, no poden fer altra cosa que marcar-nos el bon camí. Està molt bé començar a córrer amb l’objectiu de fer una ultramarató algun dia, però aquesta ha de ser la idea: algun dia. Quan s’estigui preparat, quan es pugui fer en 15 hores enlloc de en 25 perquè es redueixen les hores d’impacte, les hores de no menjar, les hores de no dormir, en definitiva: les hores d’estrès al cos. Un estrès que, sense cap mena de dubte, acabarà passant factura. Per tant, try (o tri)? Definitivament: yes! But first: think!

No vull ser valenta

He decidit que no, no vull ser valenta. La setmana passada, per qüestió d’horaris i compatibilitats diverses, em va tocar anar a entrenar tota sola. Em tocaven dues hores i mitja de muntanya, un entrenament que he fet milers de vegades: a vegades acompanyada, a vegades compartint cotxe fins al lloc d’inici i, sí, moltes vegades, sola. I, com feia temps que no em passava, vaig anar-hi amb por. Si he de ser sincera, i això és el que pretenc amb aquesta entrada, quan vaig començar a córrer per muntanya em feia por anar-hi tota sola. A més, familiars, amics i coneguts em recomanaven que no ho fes mai. Una noia tota sola per la muntanya, quina inseguretat! Seguint amb la sinceritat, al principi pensava que m’ho deien per si m’apareixia algun animal però no, la gent m’alertava per si em sortia una persona amb males intencions! I resulta que jo, que sóc de les que defenso que pensa malament i encertaràs, no havia ni caigut en aquesta possibilitat. M’espantava més un gos, un senglar o fins i tot un ratolí que no pas una persona. Amb el temps vaig anar veient que els que m’aconsellaven tenien raó: de qui havia de tenir por era de les persones i no pas dels animals, ara bé, en el que s’equivocaven era en el consell. M’agradava massa la muntanya i m’agradava massa entrenar com per deixar escapar un matí lliure perquè no coincidís d’horari amb ningú més. I així, de mica en mica, no només vaig anar perdent la por a entrenar sola per la muntanya sinó que cada vegada gaudia més de la connexió que tenia amb la natura pel fet, precisament, de ser-hi sola.

Malauradament, aquestes pors i, alhora, aquests consells i alertes han reaparegut a causa dels casos que, les últimes setmanes, han farcit els apartats de successos de les notícies. Òbviament em refereixo a tots els casos de dones atacades per energúmens que han aprofitat la seva superioritat física (perquè de psíquica dubto que en tinguin més que aquell petit ratolí que m’espantava les primeres setmanes d’entrenament) per vexar al que ells anomenen el sexe dèbil. Ah, és clar, no hi pensava. Aquest és el quid de la qüestió. El sexe que és capaç d’engendrar la humanitat i garantir la pervivència de l’espècie, és el sexe dèbil. I, com a tal, hi ha alguna mena de justificació natural no només per atacar-lo sinó, i el que em sembla més perillós en perspectiva: ensinistrar-lo. Ensinistrar-lo en la cultura de la por. Una cultura que en les societats occidentals contemporànies hi té molta cabuda (fins i tot d’això se n’ha sabut aprofitar el marketing, però això ja és una altra història). Una cultura que fa veure que admet que les dones tenim opinió i podem expressar-la, podem votar i podem participar en la vida ciutadana en el mateix grau que el sexe fort (serà el contrari de dèbil, suposo). Però que el que no hem de fer, és anar soles. Perquè podrien atacar-nos. El que vol dir, al final, que si acabem anant-hi, malgrat tots els imputs que rebem a tort i a dret, hem d’acabar assumint el risc de fer-ho (n’hi ha que, fins i tot, diuen que potser ens agrada una mica aquest risc). No, si és que al final necessitem el príncep blau per protegir-nos i acompanyar-nos a tot arreu, i així, de passada, no acabem mai de ser autònomes del tot, que encara seria perillós (tot i que em fa una mica de mala olor pensar en per a qui o per què seria perillós exactament). 

Cada cop que anem a la muntanya assumim riscos, alguns dies més i d’altres menys: riscos associats a l’entorn natural, a les condicions meteorològiques i a la nostra pròpia condició física. I aquests, aquests són els riscos que vull continuar assumint. Ni un de més. No vull ser valenta per haver d’assumir un risc que no és natural, sinó que és imposat per la societat que hem construit: el risc a poder ser atacada. Però és que no només no vull assumir-lo, sinó que no vull ni pensar-lo. I per què? Doncs perquè no tinc perquè fer-ho. Perquè no hi ha cap raó lògica que justifiqui que ho hagi de fer. I per això no vull ser valenta, perquè la valentia és enfrontar-se a les pròpies pors, no a les pors imposades. Per això, com tantes d’altres noies, seguiré anant a la muntanya, seguiré gaudint dels entrenaments tota sola i seguiré fent-ho assumint el risc que em caigui un xàfec, que em desorienti i em perdi o que m’aparegui un ratolí i m’espanti, però no vull assumir riscos que no són reals. El problema no el tenim nosaltres, el problema el tenen aquells que es creuen que la superioritat física els atorga una superioritat moral per manipular la voluntat de qui tenen al davant. I no és només un problema del sexe no-dèbil perquè s’alimenta des de moltes perspectives: publicitat, rols de gènere assumits, micro-masclismes normalitzats i un llarguíssim etcètera que acceptem amb els ulls tancats i que, la majoria de vegades, fins i tot ens passen per alt. 

Ja en tenim prou. Ni una més morta. Ni una més atacada però, i no menys important, ni una més amb la seva voluntat manipulada. Ni una més amb por. Hem de poder fer el que creiem i vulguem. El canvi que es troba en les nostres decisions diàries i no ho hem d’oblidar. S’estan passant límits inimaginats: ara és el moment de canviar. I és que parafrasejant zoo (i amb el seu permís, canviant el gènere): “van a comérsela doblada, los que nos quieren calladitas y obedientes!”